L’economia solidària al procés de construcció de pau a Colòmbia

Colòmbia està plenament submergida en un difícil procés per construir la pau, després dels Acords de Pau de l’Havana del 26 de setembre 2016 entre el Govern colombià i les FARC, uns acords que es van anar gestant al llarg de 4 anys i que posaven fi a una guerra de més de 50 anys, i en els quals col·laboraren diverses instàncies internacionals governamentals i no governamentals.

En els acords de pau de l’Havana, les FARC havien posat com una de les condicions d’aquesta construcció de pau, el desenvolupament d’un ambiciós pla d’impuls de cooperatives i estructures socioeconòmiques per dinamitzar una economia solidària i cooperativa a les zones “veredals” que havien estat sota control de les FARC, zones rurals, i molt desenclavades de les vies habituals de transport i circulació. Les FARC, dissoltes en aquests moments com a estructura militar, s’han reconvertit en una estructura política per participar en la vida política del país. Així mateix, i per fer possible aquest procés de construcció d’economia solidària com a alternativa concreta a un model capitalista, han impulsat una entitat anomenada ECOMUN.

Nogensmenys, la signatura dels Acords de Pau a l’Havana no van significar ni de lluny la pau, sinó un punt i seguit que ha de facilitar un procés en el qual es faci realitat la PAU en majúscules.

Així doncs, les FARC estan complint en general els acords, tot i l’aparició de grups dissidents que han decidit retornar a la lluita armada.
D’ençà de la signatura dels Acords, més de 200 persones han estat assassinades: líders indígenes, militants sindicals i d’organitzacions pageses, més de 40 militants de les FARC…; qui els ha assassinat? Segurament que alguns assassinats són venjances covades al llarg del conflicte, però molts dels assassinats, la majoria, són fruit del descontrol en què campen altres actors armats (paramilitars lligats al narco i l’extrema dreta) fora de control, i que el Govern i les instàncies de l’Estat són incapaços d’aturar, com els acords de pau recollien. Tampoc les ajudes econòmiques governamentals acaben d’arribar, ni tampoc moltes de les mesures d’acompanyament, i les lleis (Llei per desenvolupar la justícia especial per a la pau), que s’haurien de desplegar per garantir la transició, són en canvi plenament contràries als Acords. Recordem que l’extrema dreta és molt forta al país i van aconseguir un gran èxit amb el no als acords de pau en el referèndum convocat el 2016; així mateix la seva influència i forta presència a les institucions és més que evident ja que han tornat a guanyar les darreres eleccions presidencials, i això explicaria que certes lleis com l’esmentada vagin en direcció oposada als Acords…, i que actualment els Acords estiguin en regressió, encallats, i sense voluntat política per avançar.

Tot i així, és cert que l’Estat en la fase anterior, amb el president Santos (signatari dels Acords) va desplegar un seguit de mesures i de mecanismes, alguns d’ells de seguiment i de suport en els mateixos territoris “veredals”, que han estat una petita mostra de la voluntat estatal per fer possible aquests acords, que ara de mica en mica va desapareixent.

En aquest context, i amb tantes dificultats, un cop més són els anhels de pau de la gent senzilla, sobretot en les zones rurals, els que mouen les energies per poder avançar i consolidar uns Acords que de moment tan sols són un munt de bons desitjos i unes signatures en una llunyana ciutat anomenada l’Havana.

Josep Mª Navarro Cantero
Cooperativa La Fàbric@