(aquest article està publicat a l’InfoXES)

El capitalisme i la seva normativitat no només regula l’economia. També dicta com han de ser els aspectes més íntims de la nostra vida, regula la forma en què entenem l’amor i limita enormement la nostra capacitat creativa a l’hora de buscar solucions a les nostres necessitats afectives. Ens perdem una pila de vivències, de vincles i de sorpreses i patim molt més del que caldria.

L’heteronormativitat, la monogàmia així com els mites que giren al voltant de l’amor romàntic —vinculats a la ideologia patriarcal i capitalista— fan pràcticament impossible que puguem, a menys que fem un esforç titànic, relacionar-nos lliurement i explorar la nostra enorme capacitat d’estimar i de crear vincles per la vida.

Necessitem construir nous discursos i noves pràctiques, per així generar una nova cultura que faciliti que les persones siguem més lliures i més responsables a l’hora de viure els nostres afectes, amors, i desitjos. Lliures en el sentit que aprenguem a permetre’ns viure allò que volem i necessitem viure per ser felices, desenvolupar-nos i gaudir! Responsables perquè necessitem també saber assumir i gestionar els impactes que tenim i el dolor que generem en les persones amb les que ens relacionem. En definitiva, necessitem aprendre a minimitzar i, en tot cas, reparar els danys que causem en el nostre camí per ser lliures. 

En aquest camí és fonamental, per una banda, conèixer per poder qüestionar la cultura imperant, i també tenir coneixements sobre el funcionament de la psicologia humana. Concretament, parlo d’entendre els mecanismes que es posen en marxa en la nostra psique quan es tracta d’amor, de sexualitat i de relacions. Les projeccions, les atraccions, l’enamorament són fenòmens màgics, polítics i també psicològics. Per abordar aquesta qüestió amb la complexitat que demana necessitem respostes polítiques i comunitàries i també assumir la responsabilitat dels nostres sentiments, tenir la valentia de revisar la nostra història personal i afrontar les nostres ferides i traumes.

Aquests no és un camí necessàriament fàcil. Necessita valentia, necessitem referents, necessitem companyes de lluita, necessitem acceptar que cometem errors i que serem patosos, aprendre a reparar. I encara més, necessitem eines concretes de gestió emocional, de la gelosia, dels mals humors… Necessitem conèixer-nos i donar-nos a conèixer incloent també les nostres ombres, les nostres vulnerabilitats, les nostres mancances… Doncs això, que hem de fer una feinada, que si la fem amb cura i ben acompanyades no només serà difícil sinó que també podrà ser apassionant.

Neus Andreu, facilitadora i consultora organitzacional de Fil a l’agulla