Perdut des de fa anys en el més gran dels deserts de la fama, Mateólika s’ha cansat de buscar l’oasi promès, i ha creat el seu propi. La flama incandescent de la seva guitarra clama a la perdició, però mai a l’abandó. Poques són les que es detenen davant el deliri i qui ho fa riu, balla, plora, o surt corrent. Obert les 24 hores aquest oasi de la fama fa gust de rumba, punk, folk i llibertinatge. Però un desert és un desert i tants anys divagant fan trastocar el cervell, per això Mateólika deambula entre el fracàs, l’èxit, o creure’s una altra persona. Vine, entra, i descobreix la visió d’un món que s’enfonsa, qui sap si entre totes li podrem donar la volta.

Mai em vaig preguntar a la meva vida si era o no antifeixista, vaig créixer al districte de Nou Barris on les realitats eren fotudes, de classe obrera i a vegades molt complicada. A mi em sorgia observar i entendre. A casa la mare fregant cases, i el pare de jardiner i al sindicat.

El meu primer grup de col·legues es va organitzar al voltant de la música i tothom tenia clar que el barri s’havia de fer costat, que s’havia d’ajudar la gent que tens al costat, que totes les nostres famílies eren d’altres llocs de la península i que la lluita de les associacions veïnals eren les nostres. Quan vaig deixar-me seduir pel punk o algú en la meva etapa adolescent em va dir algo sobre l’antifeixisme jo estava com… ah! que som part d’això? Perfecte!